Candidates d’IniciativaVerds Eleccions 2011

Arrel de la web > Fina Santiago > La societat laica, una aspiració

2 vots

La societat laica, una aspiració

dimecres 11 de maig de 2011

El debat sobre la relació entre el laïcisme i la societat democràtica actual ha recuperat actualitat per la negativa del PP a aprovar la llei d’Igualtat de dones i homes, entre altres raons perquè la llei establia l’exigència de la coeducació en els centres que esperen rebre suport públic. L’amenaça de la censura política, vinculada ideològicament a determinada concepció de la religió torna a aparèixer. En qüestions com aquesta convé intentar clarificar els arguments. Recordem-ne alguns que ens diferencien dels fonamentalistes.

Les democràcies modernes basen els seus acords en lleis i discursos polítics no confessionals, és a dir, discutibles i renovables, d’acceptació voluntària i fonament racional. Aquest marc institucional no exclou ni de bon tros, ni persegueix les creences religioses, ans el contrari, les protegeix unes front d’altres. Perquè la majoria de les persecucions religioses han succeït històricament a causa de l’enemistat intolerant d’unes religions amb les altres. En la societat laica, cada església ha de tractar les altres com ella mateixa vol ser tractada... i no com pensa que les altres es mereixen. Convertits els dogmes en creences particulars dels ciutadans i ciutadanes, perden la seva obligatorietat general.

En la societat laica tenen acollida les creences religioses com a dret de qui les assumeixen, però no com a deure que pugui imposar-se a ningú. De tal manera que cal una garantia de secularització incompatible amb la visió integrista que tendeix a convertir els dogmes propis en obligacions socials per a totes i tots.

Les religions poden decretar per orientar als seus creients quines conductes són les adequades, però no estan facultades per dictaminar quines normes de convivència social es poden considerar delictes, perquè no han estat elegides democràticament. I a l’inrevés una conducta tipificada com a inacceptable per les lleis vigents, en la societat laica, no pot ser justificada o promoguda per arguments religiosos de cap tipus, ni pot reclamar suport públic. De manera que si alguns fonamentalistes pretenen separar nines i nins en els centres educatius i l’ordenament jurídic vigent, així com els arguments psicopedagògics i els drets dels infants recomanen el processos de coeducació, els fonamentalistes no poden imposar la seva opinió parcial, ni aspirar a rebre doblers públics. Els poden finançar amb doblers privats i els seus infants no rebran coeducació, si creuen que és el més adient.

S’ha debatut molt sobre les arrels cristianes de la nostra cultura. Deixarem de banda la qüestió evident que tenim moltes arrels i influències més o menys determinants. A la Bíblia ja es poden trobar les primeres referències a la separació de l’Estat i església, separant Déu del Cèsar. Els fonamentalistes reclamen que no els imposem la neutralitat laica, però aspiren a imposar-nos a tots la parcialitat de la seva concepció.

Les nostres societats deficientment laiques, han de posar límits clars a les pretensions d’imposició de creences. La llibertat de creences ha de començar per la separació real i efectiva de la política i la religió. No hem de perdre una oportunitat més de construir una societat amb una capacitat forta de garantir els drets civils de totes i tots, entre ells el de triar lliurement la seva creença religiosa.